Perquè hi ha flamencs roses i flamencs vermells?

Flamencs, Phoenicopterus sp. (FONT: Josep O. Granés)

Els flamencs van ser considerats pels egipcis com l'encarnació del fènix, animal fabulós capaç de cremar i ressorgir de les seves pròpies cendres. Els egipcis també utilitzaven la forma del flamenc ens els seus jeroglífics per representar el color vermell i els grecs usaven la mateixa paraula “fènix” per referir-se a aquest mateix color (Allen, 1956).

Totes les espècies són de color rosa més o menys fort, des del rosa clar fins al color salmó.  Les cries de flamenc són de plomatge blanc quan surten de l'ou i les plomes dels adults són de color rosa lluminós a vermell, a causa dels carotenoides obtinguts del seu aliment. Nomes cinc molècules que pertanyen a la família dels carotenoides contribueixen a donar-los aquest color. Són l’equinenona (taronja), la cantaxantina (vermell), la phoenicoxanthina (vermell), la astaxantina (vermell) i la phoenicopterona (taronja) (Fox, 1975). Aquests carotenoides fotosintètics són particularment abundants a les algues dels hàbitats alcalins que els flamencs ocupen a tot el món. 

Realitzen, per tant, una síntesi dels pigments necessaris per al seu color a partir dels carotenoides que troben en el seu menjar, ja sigui mitjançant el consum d’algues unicel·lulars i llavors de plantes aquàtiques (carotenoides que hauran de ser oxidats), o mitjançant el consum d’invertebrats aquàtics, que separen del llim i el fang amb el seu bec especialitzat.

A més de la seva acció colorant, els carotenoides tenen propietats antioxidants, immuno-estimulants i desintoxicants, i són supressors potents de radicals lliures. Un flamenc que s'alimenta bé i és saludable és de color rosa lluminós a vermell, mentre que un flamenc blanc o pàl·lid està generalment malalt o ha patit de manca de menjar. Això va fer sorgir la hipòtesi que l’evolució dels colorants en les aus devia ser el resultat d’una selecció positiva dels individus en bon estat de salut, marcats per la intensitat del seu color (Hamilton i Zuk, 1982).